“Wearable”: la tecnologia com a segona pell

Rellotges on podem llegir el nostre correu electrònic, samarretes que ens informen sobre les constants vitals, sabates que ens indiquen el camí a recórrer, polseres per saber si hem dormit prou hores o lents de contacte que ens avisen d’una inoportuna baixada de sucre…

No és ciència ficció. Estem parlant de wearables, moda smart, portables, wearable technologies, accessoris “vestibles” o appcesoris. Termes més o menys nous que es refereixen a la creixent fusió entre moda i tecnologia, possible gràcies a la miniaturització i l’abaratiment dels dispositius electrònics.

Els sensors són l’ingredient bàsic de la “informàtica del vestir” i cada cop estan més presents no tan sols en la nostra vida quotidiana sinó també al nostre propi cos. Ja no n’hi ha prou amb estar permanentment connectats a través de dispositius “externs” com els smartphones, les tauletes o els ordinadors; cal estar-ho de forma encara més directa a través de la roba i els accessoris que portem.

Tot i que aquest nou mercat està encara en fase embrionària, són moltes les propostes i prototips que aspiren a seduir el consumidor de tecnologia. Des de les famoses Google Glass fins al rellotge Galaxy Gear, passant per l’SmartWig o perruca intel·ligent, els sostenidors “antiestrés” desenvolupats per Microsoft o, fins i tot, el maquillatge intel·ligent de Beauty Technology.

No és estrany doncs, que es publiquin ja els primers estudis sobre aquesta tendència. Un d’ells es The Human Cloud: Wearable Technology from Novelty to Productivity, del Centre de Tecnologia Social i Creativa (CAST) de la Universitat de Londres, que apunta que “el 63% dels ciutadans del Regne Unit i el 71% dels nord-americans consideren que la tecnologia portàtil ha millorat la seva salut i estat físic”.

Un optimisme que, de moment, no es tradueix al mercat: després de la pujada experimentada pels wearables durant 2011 i 2012, la moda intel·ligent s’ha situat en una quota de mercat més discreta (al voltant del 0,55% del negoci de la indústria tecnològica als EUA l’últim any, segons dades de la Consumer Electronics Association).

Jef Holove, conseller delegat de Basis Science, ho sintetitzava de formar clara a la darrera edició del Consumer Electronic Show (CES 2014) celebrat recentment a Las Vegas: “la gent no desitja posar-se un sensor a sobre. Si li demanem que ho faci, hem de fer que ofereixi alguna cosa essencial”.

Acabarem incorporant aquest tipus de gadgets a la nostra vida diària (i al nostre cos) amb la mateixa naturalitat que hem assimilat el correu electrònic o les xarxes socials? Els trobarem una veritable utilitat i una estètica que convenci el consumidor?

Com en tot allò que ateny a la tecnologia i el progrés, no es tracta de ser apocalíptics i descartar els wearables sense deixar que ens mostrin el seu potencial (que pot ser molt important en camps com la salut i la millora de la qualitat de vida de certs col·lectius); però tampoc cal córrer en una cursa d’evolució tecnològica cap al no res. No en va també sentim últimament l’expressió Slow Tech que reivindica, en paraules d’Albert Sangrà, “la necessitat d’aprendre a seleccionar els temps de desconnexió”.